domingo, 22 de enero de 2012

UN PUNTO DE PARTIDA

--> 
Click aquí para ver última entrada (Tutorial astrofotografía)



     ¡Qué recuerdos...! Aquellos primeros días de escuela con el aroma a libros nuevos, el ritual de plastificarlos y la incógnita de saber que había detrás de aquellas tapas de sobrias formas geométricas tan llenas de color. Y qué casualidad que las páginas que con más intensidad recordara fueron las primeras de un libro azul de título sugerente. 






    Sobre un fondo negro y perfectamente alineados, unos cuerpos circulares con misteriosas órbitas rodeaban un familiar sol al tema 1. Estas páginas ya abordaban el sistema solar pero no recuerdo detalles sino el esfuerzo de aprender de memoria el nombre de todos estos objetos tan misteriosos. Y así, ordenados para la ocasión a mi memoria, dos de estos me llamaban la atención. Uno de ellos lucía decorado de unas elegantes sortijas que parecían mágicos, el otro... un gigante que flotaba increíblemente sobre esta increíble telaraña estelar tan muy recreada a una serie de dibujos animados:  Ulysses 31


 
      Es posible que no me llamara tanto la atención como a mi compañero de escuela que quería ser astronauta pero ya me resultaba entretenido navegar por el espacio aunque fuera sobre píxeles. Rondaba en 86 y mientras pasaba el cometa Halley, mi interés era despertado por máquinas recreativas cómo "Xain'd Sleena" Aunque mi imaginación se acabaría de desbordar con la llegada de uno de los videojuegos que más me han marcado la infancia.

     El Salammander de MSX era un lujo visual y musical que llegó a manos de mi amigo y con el que empezaremos a tener viajes interestelares desde la silla de casa.


 

Salammander
Xain'd Sleena
     La cosa no pasaba de aquí pero recuerdo que un día subí a casa de un amigo. No recuerdo más de aquel día, solamente que en frente de una ventana, un telescopio reponía ante mi mirada. No pregunté nada. Qué podía decirme que no hubiera visto a los videojuegos o a los libros?


     La vida y los estudios me llevaron a aprender lengua y cultura griega al instituto. Es allá donde certifiqué mi interés por una mitología que durante mucho tiempo ya se dibujaba al firmamento. No dudé al mirar el cielo en muchas ocasiones tratando de encontrar pistas de epopeyas pasadas pero por aquella época no era capaz de encontrar a ningún héroe griego a la deriva por mis anaranjados cielos. Tan sólo me tenía que conformar con aquellas lágrimas que Sant Llorenç derramaba seguramente de ver unos cielos tan salvajemente ensuciados.





     Puede ser que mi auténtico punto de partida llegó cuando trabajaba en tierras Alicantinas. La necesidad y el destino se unieron para que encontrara un cursillo de astronomía para maestras que organizaba la difunta CAM y yo no quise desaprovechar la ocasión, aquella que no tuve en aquella fugaz visita a casa de mi amigo. Y así, el curso empezó haciéndome descubrir cosas que no había sido capaz de sospechar. La historia de la astronomía, la explicación de los planetas, teorías, curiosidades... el tiempo pasaba y el curso se acababa ante mi ignorancia y fascinación pero puede ser que lo mejor todavía estuviera para llegar. 

     El último día del curso tocaba observación y recuerdo ir de camino al cursillo con aquella ilusión infantil tanto de tiempo contenida. Curiosamente la luna estaba desaparecida y puede ser que las circunstancias de aquel día no iban a ser las ideales. Todo iba a convertirse en una decepción pero la premonición de una estrella fugaz (un bólido) cruzó el cielo por un lado a la otra ante la respiración contenida de todos. Yo enmudecía pero no había tiempo para reaccionar. Las nubes se abrían mostrando el infinito y un gran punto luminoso empezó a dominar aquel mar espacial.

     Nuestro monitor no perdió ni un segundo e introdujo las coordenadas adecuadas con rapidez, miró por el ocular y sonriendo nos miró a todos diciendo: Parece que finalmente hemos tenido suerte. Mi corazón sonrió de ilusión y mientras mis ojos no aguantaban la espera, nuestro monitor explicaba a mis compañeros que estaban veían. Yo ya no quería escuchar ni esperar tan sólo mirar y cuando me acerqué al ocular me quedé con la soledad fría de esta visión:

 

     Aquel planeta gigante con las cuatro lunas en línea... No podía creerlo. Después de tanto de tiempo había podido ver aquel planeta que llenó las páginas de mi libro a la escuela. Enloquecí unos días. Incluso, me hice un plan para conseguir un telescopio pero mis circunstancias no me permitieran ir más allá y me conformé durante un buen tiempo al ver iridiums y satelites.
 
     Pero sabía que no podía esta afición permanecer por mucho tiempo dormido y liberado de muchas de las obligaciones que antes tenía, renació de nuevo en mí. Con todo un universo para descubrir que siempre he tenido encima de mí pero que ahora pienso empezar a dibujar en cada paseo por el infinito.

sábado, 21 de enero de 2012

MI EQUIPO



 SW NEQ6 + SW ED80 + 550Dmod. + EZG60 + QHY5



       Equipo que utilizo actualmente para astrofotografía.



 SW 250/1200 + NEQ6








Equipo para visual en cielos oscuros (cielo profundo



 OCULARES


Panaview 32mm 70º SWA  + Ocular Apex 2" 28mm   

  
Hyperion 8mm + Super Plössl 32mm  
Anillas 28mm / 14mm 
 
Otros oculares: 
  
Plössl 25mm y 10mm
Barlow x2




 CANON 550D modificada y refrigerada by Xatamec




 




OCULAR ELECTRONICO Pentaflex y QHY5







  BINOCULARES Nikon Action 8x40 CF                




                                        Review del producto


Mejor no olvidarse de...



Silla plegable para las esperas largas.


Mesita plegable


Linterna manos-libres con luz roja


Calzado adecuado apto para  la montaña




Planisferio celeste





...y sobretodo ropa de abrigo 
  

Material que ha pasado por mis manos




 DOBSON SW 150/1200 (Vendida)



       Equipo para visual en cielos urbanos (Planetaria/Dobles)

NEQ5 (Vendida)




    Una montura excelente para visual y con la que pasé mis primeras experiencias con mi primer telescopio: SW 150/1200. Fue sustituída por una neq6 ya que buscaba una montura apta para astrofotografía. Una gran montura que siempre echare de menos.

Maletín de oculares OMEGON   
(Vendido)




Oculares : 25mm, 10mm +  2 Barlows 2x
Oculares Plössl 32, 12.5, 6 y 4mm
Filtros No.82A, 56, 23A, 21 Y 12
Polarizing filter y Crystal view Moon filter


   Un completo juego de oculares de calidad aceptable. A pesar de ser un kit completo no llegué a sacarle partido a todo sus componentes. Filtros de colores y barlow casi no fueron tocados.Por el contrario, los que más utilicé fueron los oculares de 32mm y de 6mm con el equipo SW 150/1200.




jueves, 29 de diciembre de 2011

I ara què fas?



     Com es pot explicar? Una afició és una afició. Però no deixa de ser difícil explicar a la resta del món el que fas. I és que els més atrevits, amb llàstima, et pregunten per tal de trobar una explicació d'aquesta pèrdua del cap.



- I quants kilòmetres has de fer per a trobar-te uns bons cels?

- Bé... normalment, i en el millor de els casos, solc fer 120 kilòmetres i és que fugir de la contaminació lumínica de València té el seu preu.







- I que fas tota la nit al costat del telescopi?

-Si tot va bé... bàsicament esperar. 

El telescopi no es pot ni fregar i és imprescindible mantindre-se amb total foscor.

 A vegades són 5, 7, 10 hores... depén de la sort.







- I que uses per a fotografiar?


- Actualment faig ús d'una càmera reflex (Canon 550D) 

He hagut de modificar-la per a fer ús d'ella exclusivament per a fotografiar estreles, galàxies, nebuloses... he invertit en ella perdent un company de vacances però  crec que mereixia la pena.








     Però en realitat  em preocupa la meua dona...  

     L'havia costat assumir tot l'anterior i, fins i tot, havia aconseguit que em prestarà atenció durant més d'un minut mentre li explicava les meues dèries i recordava que feia no més de 6 mesos em prenia a broma això de la nevera i li comentava a ella: T'imagines que un dia tornessis de treballar i et trobares la càmera dins la nevera.

Doncs l'altre dia ella tornava de treballar i tot el muntatge estava fet a la nevera de casa. Ordinador a la porta, càmara dins de la nevera i tirant fotos sense parar.

- PER ARA QUÈ FÀS A LA NEVERA?  hmmmm 

 Glups... quina pregunta més difícil. No te l'havia explicat ja?
surrealismo









                                                        crusaito telescopajaro


La dolçor del amarg café (Almansa - 14/06/2013)




L'altre dia me cridava l'atenció una frase escrita en un d'aquestos sacs de sucre que acompanyen al café. Jo no però un company és molt aficionat a guardar-se aquesta saviesa i va recitar-nos algunes mentre es prenia la seua dosi de cafeïna.

Resulta curiós ja que de totes les que va llegir, cap va cridar-me tant l'atenció com la que es va quedar oblidat al plat just al costat de l'últim café del matí.



I em recordava a la meua última eixida per Almansa. 

Eixes jornades que tornes de buit i que no acabes de tindre clar on es troba l'errada...

1/2 hora carregant les coses al cotxe.
1 hora llarga de camí.
1 hora descarregant i muntatge.

3 hores alineant. (Primer problema: resolt)
2 hores intentant autoguiar (Segon problema: Sense solució): Cable defectuós
1 hora recollint i eixint del lloc d'observació 

(vaig perdre-me pels camins de muntanya) Ni Mister Bean.   la gota gorda

1 hora llarga de camí de tornada.
1/2 hora descarregant les cosas al cotxe.

Total hores: 10 hores  el grito

Resultats: 0 fotos.

twister
 
Resum:

Graus de mala llet acumulada de camí a casa:        +10
Graus d'experiencia guanyat:                                 +50
Graus de paciència adquirits:                              +100 

 
...I mentre la cambrera recollia el plat i la tassa de damunt de la taula me repetia aquella frase:

"Si te caus huit vegades, alça't nou"

ésto es Sparta !


Kdd a Aragón: 28 millor que 56 (11/05/2013)


0.

     A nosaltres que després d'esperar mirem cap a dalt ja coneguem a Murphy. Tot s'estava complicant i semblava que el cel anava a romandre tancat per vacances.  Tot era cercar amb l'ajuda de les inestimables imatges dels satèl·lits però baix de cada núvol Albacete, Castelló, Alacant s'amagaven de mi amb timidesa. La previsió més lluminosa arribava des del nord. A les terres de Jiloca s'anunciava un respir i després del beneplàcit de la meua dona no vaig dubtar en pujar al cotxe i carregat amb l'equip anar en busca de "el dorado"

     "28 dies són un càstig però 56, una tortura" era el que m'anava repetint mentre avançava kilòmetre a kilòmetre baix d'una capa gris que s'acomiadava de mi amb una incòmoda pluja. Prompte vaig veure l'esperat sol d'Aragó. Es duia els seus llençols ennegrits i mostrava un horitzó per on anaven esvaint els últims antipàtics cúmuls. Aquest era el cel que buscava.

     A Villanueva de Jiloca m'esperaven dos companys d'una societat astronòmica aragonesa i una cara coneguda, Ventanaestelar. Era curiós que l'última vegada que el vaig veure somiava tindre el carnet de conduir ja que en aquesta ocasió, i un any després, conduïa el seu cotxe acompanyat del seu flamant equip. I prompte començava amb el muntatge. No volia fiar-me. L'última eixida va ser problemàtica i, mentre que els meus companys es disposaven a sopar, jo vivia endinsat a la feina.

     Aquesta vegada no trobava cap problema excepte la duresa pròpia que suposa el canvi de latitud a l'EQ6. Així, després de molt de paciència, em disposava a assumir tot un repte: L'iris. Massa per a les circumstàncies, el cel no m'anava a deixar retractar aquesta joia. Qualsevol intent d'allargar l'exposició acabava en un fracàs amb olor a cremat. En realitat, les ganes em feien no voler veure que aquest objecte és trobava a la pitjor part del cel que tenia al meu abast, per tant, després d'un valuós temps perdut, vaig decidir-me anar a per m106.

     Pensava que aquesta alternativa la veuria molt més gran però sabia del camp tan generós que podia entrar dins del enquadre. Encara això, no podia deixar de mirar les presses amb certa desconfiança. Fóra el que fóra, a partir d'açi i per primera vegada, vaig deixar tot treballant a soles. No havia aconsseguit tindre un vetlada tranquila mai però aquesta ocasió vaig poder passejar-me per altres zones, parlar amb els companys, fer visual i cada cert temps tornar per tal de pegar-li una ullada al meu telescopi que treballava silnciosament a la foscor. Quina delicia. 


     I l'imatge de la nit va estar en un M104 espectacular al Cassegrain de Segue1. L'intentarem amb el quinteto de Stephan però els resultats no foren els mateixos. Va haver temps de gaudir amb Isidro de les constel·lacions que mai tinc temps d'observar, de xarrar amb els companys, de veure molts objectes, de lluitar amb el 300 de Eduardo... 



...però prompte... i és que per la nit tot passa massa ràpid es va fer de dia. La nit  arribava al seu fi i tocava recollir-ho tot i tornar a Caminreal.

      Havia merescut la pena: pensava al matí del dia següent. I amb certa satisfacció restava un dia als 28 llargs dies que encara queden per davant abans que arribe la següent quedada. 




El desafiador somriure del lladre - 13/04/2013




     Semblava que el cel per fi volia mostrar-nos el seus colors... el llarg "hivern" deixava pas a la  desitjada estabilitat i ja una setmana abans, tot indicava que arribava la nit que tots estàvem esperant. 

     Començaven els preparatius: bateries, cables, tub, maletes... tot havia d'estar a punt per a l'ocasió però, malgrat tot, és difícil no preocupar-se dels inoportuns oblits d'última hora. Així, carregat d'il·lusió i paranoies, una vegada darrere d'altra feia el meu particular recompte dins del cotxe . "Crec que el tinc tot, hui ha de ser una bona nit"  em repetia cada kilòmetre.




     L'arribada a Almansa, amb l'agradable trobada amb els companys, ens oferia l'oportunitat de conèixer les noves cares que els últims rajos de llum ens mostraven. Va ser com sempre, un agradable preludi abans d'enfilar-nos pel camí que havia de dur-nos al nostre paradís d'inabastables tresors. Amb tot, el sol ja s'amagava per l'horitzó quan començarem a muntar els nostres equips que prompte afloraven sobre el terreny. La foscor queia i davant l'atenta mirada d'una jove lluna naixien sobre la cúpula celeste un fum d'estreles que ens donaven la benvinguda.




     Amb la salutació de la polar començava la meua particular lluita amb l'equip. Una pena no haver pogut muntar abans l'equip i haver pogut compartir experiències amb uns i altres. En aquesta ocasió la posada en estació no me donava major problemes, l'alineació tampoc, la bateria no podia fallar però... havia oblidat un detall: Fins ara no havia tingut problemes amb l'autoguiat. Per tant, hui tocava. Després de tota la preparació no havia manera de fer-lo funcionar i endinsat a la desesperació es va fer sobtadament de dia: Un impressionant bòlid trencava el cel i ens deixava a tots bocabadats.





     Això pensava que seria l'única cosa que me duria a casa. I ben mirat no era poca cosa però després de cinc hores d'errades infantils i problemes informàtics, la insistència va fer que obtinguera el resultat que havia vingut a buscar. 

     Per fi, amb M81 i M82 al punt de mira vaig poder permetre-me el luxe d'abandonar el meu equip i compartir experiències amb les poques ombres i veus que  encara  no havien tornat a casa. Per sort, a la foscor vaig distingir l'immaculat 16" dobson i vaig aprofitar per apropar-me, fer visual i saludar als companys que encara no havia tingut temps de visitar.

     És cert que quan tot va bé el millor és no canviar però vaig tindre l'ocurrència de fer "flats" a meitat de la sessió. I això, va dur-me al retrobament amb l'autoguiat i l'amarga sensació de pèrdua de temps. Quan de nou aconseguia ensinistrar l'equip el sol començava a aparèixer per l'est. El dia es despertava i ja no podia demanar-li més a una desaprofitada nit. A les set del matí solament quedava el cansament, una amarga sensació de derrota i un llarg camí de tornada a casa.




     Al viatge de tornada no podia evitar pensar en aquella famosa dita:  "Mai et ficaràs al llit sense aprendre una cosa nova"  i hui no podia ser una excepció. Començava el dia cansat d'haver superat un problema darrere d'altre, d'haver acumulat experiència darrere d'experiència i després de compartir una bonica experiència amb altres companys però el cansament no em deixava assaborir quasi res. Ni tan sols recordava ja el botí que havia vingut a buscar: AQUEST bon grapat de color que havia aconseguit furtar-li al cel en una nit tan difícil. Pot ser ni és gran cosa però dies després pensava que per a mi aquest premi ben val un somriure.

Per primera vegada... Almansa - 8 de desembre de 2012




Ja ens mereixien una nit com la del set de desembre...



     Ben mirat no és que el cel estiguera en les seues millors condicions: les capes altes de l'atmòsfera estaven ben revolicades i el vent amenaçava de prop però mentres muntava el telescopi pensava que després de dos intents, en aquesta ocasió, solament volia pensar que tot anava a eixir bé a Almansa (Albacete)


                                                                     
                                                      Castell d'Almansa


     Malgrat tot, ens protegírem dels vents en un altre lloc més adient i amb moltes ganes començarem a muntar l'equip lluny del lloc més habitual (allà on mai havia tingut sort). Aquest procediment era més complicat que en altres ocasions. No és cap broma muntar un equip amb intencions de fer fotografia i no va ser fins a ben passada una hora i mitja quan vaig poder escoltar el soroll de la muntura dirigint-se al meu primer objectiu: l'M33.


     No feia més que recordar que a València ja l'havia intentat però en aquesta ocasió en la primera foto de referencia ja era emocionant poder intuir la seua desordenada espiral. Com sempre començaren a aflorar els problemes però, a poc a poc, s'anaven solucionant així que quan vaig começar la meua sessió astrofotogràfica, fins i tot, s'havia afegit un membre més amb el seu imponent Newton 400/1800. 

La nit començava i prometia...


     El problema és que un telescopi baix aquestos cels tan remoguts no podia rendir al 100% però, malgrat tot, les imatges que oferia no decebien a  ningú. El trapezi de la M42 impresionava (mai havia pogut desdoblarlo amb tant de facilitat), el vetlo i molts cúmuls es mostraven increïbles però a la meua retina va quedar-se gravats un Júpiter imponent (com mai l'havia vist) i una M81 i M82 dels quals vaig acabar enamorat. Hem resulta curiós que havia vist moltes vegades fotos espectaculars d'aquestes dues galàxies però res com la visió en directe des de aquell tub.




                   Els gel dels tubs ja reflectien que la nit no era precisament càlida 


   
No me podia despistar, la càmera començava a apropar-se a la pota del trípode perillosament així que contra la meua voluntat va arribar el moment de canviar d'objecte. IC 434 era un altre d'aquells objectes que sempre havia tingut al cap i prompte vaig començar a disparar-li. Però després d'unes hores el fred començava a fer-se evident en els telescopis i finestres dels cotxes i molts companys amb el seu botí en mà començaren a recollir. 



                              La nit avançava i les temperatures no donaven treva



     Vaig afanyar-me en fer els "darks" però es va fer molt tard i mentre els companys ja tornaven a casa me va tocar quedar-me'n un poc més a soles fent els darks.


     I en aquells moments de solitud pensava el diferent que eren les sessions astrofotogràfiques de les visuals i de les ganes que havia de tindre per a quedar-me a soles per tal d'acabar el meu treball. Que me movia a estar ací? La càmera va sonar per última vegada al fer la seua última foto i a les cinc de la matinada sense trobar una resposta clara a aquesta pregunta tornava cap a València. Quedava una hora de camí, havia passat un poc de fred però tot havia valgut la pena: Somreia, ja que aquesta aquesta vegada no tornava de buit.


Astrofotografies de la sessió: